En general, m'ha agradat molt fer aquest treball, ja que he trobat tantes coses que m'han fet conscienciar del mal que estem fent a la Terra i de lo egoistes que a vegades podem arribar a ser, que m'hi ha fet pensar bastant.He trobat molta informació de tots els temes, tanta que l'he hagut de resumir molt, i a vegades per trobar l'informació idónea m'he hagut d'estar hores buscant. No hi he fet bibliografia, ja que tota l'informació que hi ha és de tantes pàgines que m'ha sigut impossible apuntar-les totes o enrecordarme'n, ja que l'informació a internet és infinita.
Un dels principals metalls que reciclem, per estalvi energètic que comporta, és l'alumini. L’alumini és el material més rendible de reciclar, per això en els sectors de la indústria i la construcció es recicla pràcticament la totalitat. No obstant això, el reciclatge de l’alumini d’ús domèstic, en envasos o en el paper d’alumini és molt menor a causa, en part, de l’escassa conscienciació ciutadana sobre la seva importància. Encara que és el tercer element més comú sobre l’escorça terrestre, en estar generalment barrejat en estat natural amb altres materials la producció requereix un alt consum energètic.
No obstant això, per al reciclatge es requereix únicament un 6% de l’energia emprada en l’elaboració inicial i pot ser reutilitzat un nombre indefinit de vegades sense que la qualitat es vegi afectada. Cal tenir en compte que per cada tona d’alumini que es llenci a l’abocador, cal extreure quatre tones de bauxita, el mineral del qual s’obté. Aquest és el motiu pel qual pràcticament el 100% del que s’usa en la indústria i la construcció sigui reciclat.
Però les xifres de reciclatge de l’alumini dels envasos d’aliments són molt menors. Una de les causes és que el material es troba molt més atomitzat que en les grans masses emprades en edificis i vehicles, per tant aconseguir reunir-lo i separar-lo eficaçment d’altres residus és més complicat.
La separació inicial d’envasos per a reciclar feta pels consumidors a casa seva encara és lluny de les xifres òptimes (una gran part acaba en els contenidors d’escombraries orgàniques, mentre que dels residus destinats als contenidors grocs el 30% està molt mal seleccionat) i el tractament posterior a les plantes de reciclatge té certes dificultats tècniques, per tot això l’any passat a Espanya el percentatge d’envasos d’alumini reciclats va ser d’un 27%, percentatge que suposa un poc més de 14.000 tones.
El procés de reciclatge d’envasos requereix una recollida selectiva i un posterior trasllat a una planta de classificació. Aquí és separat dels altres materials mitjançant el que es coneix com un separador de Foucault, que consisteix en l’ús de camps magnètics oposats per separar el material. A continuació és triturat, rentat i introduït en un forn on es fon i surt llest per ser utilitzat novament. Però tot aquest sistema és inútil si cada ciutadà no fa el primer i fonamental pas: dipositar les llaunes buides i altres envasos en els contenidors i punts de recollida disponibles.
El reciclatge del paper no és una cosa nova. Els egipcis ja feien servir el paper vell en la construcció de caixes per a les mòmies. Mundialment, la indústria consumeix al voltant de 4.000 milions d'arbres cada any, principalment pi i eucaliptus. Les tècniques modernes de fabricació de pastes papereres usen aquestes espècies molt específiques d' arbres i els planten expressament.
Reciclant el paper obtenim un munt de beneficis:
Econòmics: - Es redueixen les importacions de fusta i paper de fusta. - Es creen llocs de treball amb la recollida, la selecció i el seu reciclatge.
Ecològics: - Menys deixalles. - Menys consum d'aigua i energia per fabricar el paper. - S'evita la tala de boscos. - Es redueixen la proliferació de terres ermes. - Es redueix la pol.lució de l'aigua i de l'aire.
Procés del reciclatge del paper. El paper de deixalla pot ser triturat i reciclat diverses vegades. No obstant això, en cada cicle, del 15 al 20 % de les fibres es tornen massa petites per ser usades. La indústria paperera recicla els seus propis residus i recol.lecta el d'altres empreses. Un cop recollits dels contenidors blaus es separen i posteriorment es barregen amb aigua per a ser convertits en polpa. La polpa de menor qualitat s'utilitza per a fabricar caixes de cartró. Les impureses i algunes tintes s'eliminen de la polpa de millor qualitat per a fabricar paper reciclat per a impressió i escriptura. En altres casos, la fibra reciclada es barreja amb polpa nova per a elaborar productes de paper amb un percentatge de material reciclat. En reciclar paper i cartró evitem la tala d'un munt d'arbres. Si reciclem una tona de paper salvem 17 arbres.
El vidre representa el 8% en pes dels residus municipals generats a Catalunya. És un material fàcilment recuperable. El vidre es pot reutilitzar o bé reciclar conservant en gran mesura les seves qualitats inicials. Tanmateix cal diferenciar el vidre d'envàs del vidre pla per al seu correcte reciclatge. El reciclatge de vidre permet reduir la quantitat de residus destinats a tractaments finalistes, alhora que suposa un estalvi tant de primeres matèries com d'energia respecte la fabricació de vidre partint de matèries primeres. A Catalunya, la recuperació del vidre es va iniciar al febrer de 1982, concretament a la ciutat de Barcelona. Actualment, la destinació majoritària del vidre procedent de la recollida selectiva és el reciclatge per a la fabricació d'envasos. Una fracció minoritària és destina a la fabricació d'altres productes, bàsicament per a la construcció. En funció de les característiques del producte final de vidre que es vulgui fabricar s'utilitza més o menys quantitat i qualitat el vidre reciclat. En el procés de fabricació del vidre utilitzem molta energia, perquè el procés de fusió de les substàncies que el componen es produeix a altes temperatures. Per reduir l'ús d'energia, podem reciclar el vidre de dues maneres diferents: · Podem rentar i esterilitzar els envasos de vidre perquè sigui possible utilitzar-los una altre vegada. · Podem triturar i tornar a fondre els objectes de vidre per formar nous objecte, perquè aquest procés requereix menys energia que si partíssim de les primeres matèries.
Des de finals del segle XIX i principis del segle XX el plàstic s'ha convertit, gràcies a les seves propietats tècniques, en un material àmpliament estès i utilitzat a la nostra societat.
Quan esdevé residu, el reciclatge es considera una bona alternativa de gestió ja que contribueix, per una banda, a reduir el consum de recursos no renovables i, per una altra, a evitar la gestió d'aquests residus com a rebuig en dipòsits controlats o incineradores.
Els plàstics són materials resistents que:
· No es degraden fàcilment, i per això, un cop que els hem utilitzat, els residus resten al medi ambient durant monlt de temps.
· Quan al final es degraden, la majoria desprenen substancies contaminants.
Existeixen dues categories de plàstics: els termoplàstics i els termoestables. Els de la primera categoria, els termoplàstics, són reciclables i per tant es poden sotmetre al procés de reciclatge. Ara bé, el reciclatge dels diferents tipus de plàstic dependrà de diferents factors com ara la quantitat i qualitat de material, la tecnologia disponible, etc.
És habitual sentir parlar de la llei de les tres «R»(reduir, reciclar i reutilizar) com a mesura per a fer front al problema dels residus plàstics:
1) Reduir el consum (No utilitzar més productes plàstics d'aquells que siguin necessaris) Comporta una reducció tant en la font, és a dir, en l'etapa productiva dels productes, com en el consum final del producte.
2) Reciclar per evitar malgastar les matèries primeres i aplicar procediments més eficaços per a recuperar la major quantitat de residus possible. Dins d'aquest apartat trobem el reciclatge mecànic (aplica calor i pressió als objectes per donar-los una nova forma), químic (a partir de l'escalfor o la utilització de productes químics descompon els monòmers que integren la estructura molecular del plàstic) i energètic (els plàstics es cremen per a poder obtenir energia calorífica i elèctrica)
3) Reutilitzar els objectes plàstics i donar-los nous usos.
Procès de reciclatge dels plàstics:
1er: Separació: Per que el reciclatge del plàstic sigui efectiu, s'han de separar els diferents components depenent de la naturalesa química, rebutjant els plàstics termoendurits, els quals s'han de destruir posteriorment. Abans de la selecció s'ha de fer la neteja que per facilitar-la podem trocejar aquests plàstics.Habitualment es separen el PVC, el PET,el polietilé, el poliestiré i el polipropile. Aquesta selecció es fa manualment però es pot separar el PVC de la resta mitjançant la detecció dels àtoms de clor de la molècula fent passar el fluxe de materials a través dels raigs X ja que aquests són sensibles al Cl. Un altre sistema està basat en la creació d'una carga elèctrica estàtica en els materials de PVC, d'aquesta manera poden separar-se fàcilment dels altres residus mitjançant l'aplicació d'un camp elèctric.
Hi ha un procés físic que permet discriminar diferents tipus de plàstics, consistent en posar els materials en una piscina plena d'aigua. Els polímers de densitat inferior a la de l'aigua (polietile i polipropilé) flote, mentres que els més pesats, com el PVC i el poliestiré s'afonen.
2on.Trituració i rentat: Granulem els plàstics amb un triturador al mateix tems que rentem els grànuls formats amb aigua.Després es sequen les partícules amb una centrifugació.
3er. Extrussió: Es força el plàstic a passar per una matriu per tal de donar-li la forma desitjada.
4t. Peletització: Fem que el plàstic formi petites boles.
Tambè hi ha un altre proces del plàstic recuperat, l'incineració. Els materials plàstics que no reciclem els incinerem a les centrals tèrmiques per aprofitar l'energia que se'n desprèn, ja que els residurs plàstics tenen un poder alorífic comparable al de qualsevol altre combustible convencional. La incineració presenta problemes ambientals perquè els fums de la combustió són contaminants.
A Catalunya es produeixen cada any més de 30 milions de tones de residus, que provenen de les diferents activitats que es realitzen al país: indústria, mineria, agricultura,...Anomenem residu a qualsevol substància o objecte de què el seu posseïdor es desprengui o tingui la intenció o obligació de desprendre’s ja no vol o considera inútil o ha de desprendre'ns. Podem classificar els residus de diverses maneres:
- Segons el seu origen:
o Residus municipals. Són aquells residus que resulten de l’activitat diària de particulars, comerços o oficines i serveis d’un municipi.Normalment l’administració (Ajuntament, Consell Comarcal...) és qui s’encarrega de donar un tractament adequat als residus, amb l’ajuda del ciutadà que és qui ha de fer la separació a casa. o Residus industrials. Residus procedents de l’activitat industrial. Són de característiques molt diverses.Segona la llei, tots els productors de residus han de complir una sèrie d’obligacions, entre elles: ·Registrar-se com a productors de residus ·Gestionar els seus residus d’acord amb les determinacions del Catàleg de Residus ·Fer la declaració anual de residus ·Formalitzar les fitxes d’acceptació, de seguiment i de destinació o Residus ramaders. Tots aquells que resulten de l’activitat ramadera. Els productors de residus ramaders han de gestionar les dejeccions ramaderes. Si disposen de prou terreny agrícola, les poden aplicar directament al terreny. Si no, cal que portin els residus a un tractador autoritzat. o Residus de la construcció. Residus originats en l’àmbit de la construcció, bàsicament runes. Obligatòriament s’han d’abocar en dipòsits controlats o en plantes de transferència o de reciclatge de runes. o Residus sanitaris. Originats en les activitats d’atenció i investigació mèdica. Es divideixen en diferents grups que reben diferent tractament segons la seva perillositat. Per fer una correcta gestió dels residus sanitaris és necessari disposar de les fitxes d’acceptació i els fulls de seguiment de cada residus (tret dels assimilables a municipals).
Segons les seves característiques:
o Residus inerts. Són tots aquells residus que un cop dipositats en un abocador no experimenten transformacions físiques, químiques o biològiques significatives i que compleixen els criteris de lixiviació determinats per reglament. o Residus especials. Tots aquells residus que per les seves característiques tòxiques, perilloses... han estat incloses en el llistat de la directiva 91/689/CEE. També s’inclouen els envasos que hagin contingut aquestes substàncies. o Residus no especials. Són tots aquells residus que no s’han classificat ni com a inerts ni com a especials.
La solució d'aquest problema pot consistir en el reciclatge dels materials.
La vida a la Terra depèn de l'aigua. En forma de precipitacions, fluint per la superfície o pel subsòl, l'aigua és necessària per a tots els éssers vius de la Terra, des de l'insecte més petit, fins a la balena més gran. Tot i que un 70% de la superfície de la Terra és coberta d'aigua, un 97% de l'aigua total del planeta és salada i es troba formant els mars i els oceans. Per tant, només un 3% de l'aigua del planeta és dolça i no tota es troba disponible per als éssers vius terrestres: un 79% de l'aigua dolça es troba emmagatzemada en forma de gel, a les glaceres i casquets polars, un 20% de l'aigua dolça és aigua subterrània, i només un 1% de l'aigua dolça total forma el vapor d'aigua de l'atmosfera, les deus, els rius i els llacs, i és l'única aigua que poden utilitzar fàcilment els éssers vius que viuen als continents. No obstant això, hauria d'haver aigua en abundor per a tots si fos distribuïda més equitativament, i si no fos malversada i alterada a causa del mal ús i de la contaminació. La contaminació de l'aigua és causada per la presència de grans quantitats de matèries estranyes en els ecosistemes aquàtics, les quals n'alteren l'equilibri.
Rius i llacs:
En les aigües viuen bacteris descomponedors que transformen la matèria orgànica (fulles, animals morts, excrements...) en sals minerals consumint oxigen. Abans, els rius i llacs es mantenien nets gràcies a aquest mecanisme d'autodepuració. Però, avui dia, aboquem una quantitat tan alta de contaminants que el procés d'autodepuració natural de les aigües esdevé inútil en moltes ocasions.
Les aigües residuals domèstiques provenen de cases, escoles, hospitals, etc. Contenen sobretot contaminants orgànics (orina, femta, restes de menjar...) i també poden contenir microorganismes patògens procedents de persones malaltes i d'altres éssers vius. També contenen productes de neteja, olis i restes de pintures.
Les aigües residuals agrícoles poden contenir fertilitzants i pesticides que provenen de l'aigua de reg.
Les aigües residuals d'origen industrial poden contenir productes que no es descomponen (plàstics, llaunes ...) o substàncies tòxiques. Alguns dels verins presents a les aigües residuals industrials són: l'arsènic, el cianur, el crom, el plom, el cadmi, l'anhídrid sulfúric, olis, diversos àcids, etc.
Les aigües d'escorrimentcirculen pels carrers i teulades quan plou. Poden arrossegar tota mena de materials, com ara plàstics, material d'enderroc, papers, llaunes...
Els purins o fems procedents del bestiar de les granges també contaminen les aigües si s'aboquen als rius o rierols o si s'utilitzen en excés per adobar la terra, llavors s'infiltren i acaben contaminant les aigües subterrànies.
Els detergents contenen gran quantitat de fosfats que van a parar, aigüera avall, als nostres rius, llacs i embassaments, juntament amb les aigües residuals domèstiques i contaminen les aigües.
La contaminació per intrusióafecta a les aigües subterrànies. Es produeix quan es barreja aigua salada del mar amb aigua dolça d'un aqüífer per raó d'una extracció excessiva de l'aigua de l'aqüífer.
Un dels problemes derivats de la contaminació de l'aigua és l'eutrofització o creixement massiu d'algues en un ecosistema aquàtic. Aquest fenomen es produeix quan l'aigua rep gran quantitat de nitrogen i fòsfor, substàncies que les algues fan servir de nutrients, de tal manera que les algues proliferen desmesuradament i l'aigua esdevé tèrbola i verda.
Per descompondre totes les restes de les nombroses algues que van morint, els bacteris descomponedors han de consumir molt d'oxigen, que aviat és insuficient. La falta d'oxigen provoca la mort massiva dels peixos, de les algues i d'altres organismes que viuen a l'aigua. En aquestes noves condicions, es multipliquen els microorganismes anaerobis que descomponen la matèria orgànica sense necessitat d'oxigen però desprenen metà, àcid sulfúric i altres substàncies d'olor i gust desagradable, i de vegades tòxiques.
L'ús de determinats detergents, els adobs i els purins constitueixen la causa més important d'eutrofització dels llacs i embassaments perquè aporten a l'aigua gran quantitat de fosfats i nitrats.
La salinització de l'aigua dolça s'esdevé sovint en zones de la costa, quan s'extreuen grans quantitats d'aigua de pous i aqüífers subterranis. Si s'extreu més aigua de la que arriba subterràniament, de mica en mica l'aigua salada del mar, propera a l'aqüífer, s'infiltra per les porositats del terreny i es barreja amb l'escassa aigua dolça que encara resta a l'aqüífer. Com a conseqüència, l'aigua extreta esdevé cada cop més salada, fins al punt que arriba a no ser potable.
La contaminació tèrmica de les aigües s'esdevé quan les indústries fan servir l'aigua per refrigerar les màquines, la qual cosa provoca un augment brusc de la temperatura de l'aigua. Si l'aigua calenta es retornada als rius, llacs i embassaments, disminueix la quantitat d'oxigen de l'aigua, perquè com més alta és la temperatura, menys oxigen es dissol a l'aigua. La falta d'oxigen pot provocar la mort de peixos i d'altres éssers vius que viuen a l'aigua.
Moltes de les substàncies tòxiques que arriben a l'aigua i determinats microorganismes poden comportar problemes de salut per a les persones que utilitzen aquestes aigües per banyar-se o per beure. La flora i la fauna de l'ecosistema aquàtic també es veu afectada per les substàncies contaminants. Al nostre país són freqüents malalties provocades pel consum d'aigües contaminades o pel contacte amb elles, com ara micosis, afeccions gastrointestinals, otitis, infeccions urinàries, conjuntivitis, etc.
Podem evitar que moltes substàncies vagin a parar a l'aigua si adoptem les mesures següents:
Evitar la utilització en excés de productes de neteja agressius amb el medi com el lleixiu, l'amoníac i altres productes tòxics.
No utilitzar detergents rics en fosfats.
No abocar a l'aigüera líquids no solubles en aigua, com pintures i olis. Fan una pel·lícula sobre l'aigua que en dificulta l'oxigenació. La millor solució és portar aquests productes a la deixalleria, instal·lació que recull de manera selectiva els residus que no disposen de contenidor al carrer.
No llençar a l'aigua objectes que haurien d'anar a les escombraries, com ara papers, plàstics o restes de menjar.
Escollir preferentment productes reciclats, ja que la fabricació d'aquests productes comporta una reducció del consum i la contaminació de les aigües.
Consumir fruites i verdures procedents d'agricultura biològica, que no utilitza adobs nitrogenats ni fosfats.
Els agricultors han d'evitar la utilització excessiva de fertilitzants i plaguicides químics. Cal afavorir els mètodes naturals de lluita biològica contra les plagues.
Els pagesos han d'evitar l'abocament de purins a l'aigua. També han de procurar no utilitzar els purins en excés per adobar la terra, per tal d'impedir infiltracions que poden provocar la contaminació de les aigües subterrànies. L'excedent de purins es pot recollir i emmagatzemar en basses especials, o bé es pot portar a centres de reciclatge de purins on fan adobs i terres per a jardins i conreus a partir dels purins.
A la indústria cal reutilitzar l'aigua que es fa servir per a refrigeració, per mitjà de circuits tancats.
És necessari utilitzar com a matèries primeres residus recuperats. Per exemple, la fabricació de paper reciclat és un procés que redueix a la meitat la contaminació i comporta un 85% d'estalvi en el consum d'aigua.
Les fabriques han d'evitar abocar substàncies tòxiques a l'aigua.
Mantenir els carrers nets per tal d'evitar que l'aigua de pluja arrossegui les deixalles llençades al carrer i s'incorporin als rius. Cal utilitzar les papereres i els contenidors de deixalles situats en diversos carrers.
Cal depurar les aigües abans d'abocar-les als rius.
Hem de denunciar qualsevol abocament de substàncies tòxiques o contaminants a l'aigua.
Mar: Els mars i oceans són els abocadors finals de gairebé totes les deixalles generades pels humans. Les principals vies de contaminació del mar són les següents:
El petroli. Els accidents i les col·lisions de petroliers provoquen abocaments de petroli molt espectaculars. Però, els abocaments més importants, per la seva freqüència, procedeixen de rentar els dipòsits dels vaixells petroliers, atès que un cop han dipositat la seva càrrega de petroli a port, llastren els seus dipòsits amb aigua de mar.
Els metalls pesants i residus químics. Moltes indústries utilitzen substàncies químiques i metalls pesants, com ara el mercuri, el plom, el coure, el cadmi, el crom, l'arsènic i el ferro, que finalment poden anar a parar als rius i al mar, provocant un greu problema de contaminació.
Part dels pesticides i els fertilitzants utilitzats en l'agricultura s'incorporen als rius de la zona i acaben arribant al mar.
Part dels fems de les granges també van a parar als rius, que els conduiran fins al mar.
Grans quantitats d'aigües residuals van a parar al mar des de les clavegueres. Les aigües residuals contenen substàncies d'origen humà, domèstic i industrial que poden enverinar els rius i els mars. A més contenen bacteris, virus i ous de paràsits que poden ser perillosos per a la salut.
La radioactivitat. Les centrals nuclears utilitzen aigua per refrigerar el seu nucli. Després descarreguen aquesta aigua radioactiva al mar.
Les deixalles. Escampades per la superfície de l'aigua del mar i disperses al llarg de les platges, trobem deixalles, com ara plàstics, cartrons, xarxes de pesca abandonades, cordes, llaunes, ampolles, ets. Els principals culpables d'aquesta contaminació són les tripulacions dels vaixells que llencen les escombraries per la borda. Els rius també dipositen a les platges i a les aigües del mar els residus de les ciutats, i els estiuejants també dipositen diverses deixalles a les platges.
Els efectes de la contaminació en els ecosistemes marins són diversos:
El petroli abocat al mar cobreix les plomes dels ocells o el pèl dels mamífers marins i llavors no són capaços de flotar més sobre l'aigua. Els animals coberts de petroli perden l'aïllament que els hi proporcionava l'embolcall de plomes o de pèl per afrontar els canvis de temperatura i acaben morin de fred. Les víctimes moren ofegades, de fred o enverinades pel petroli que s'empassen mentre neden o es netegen el cos.
Les capes de petroli de les marees negres impedeixen la fotosíntesi i la respiració dels éssers vius.
El petroli acaba per dipositar-se sobre els sediments del fons del mar i mata tota forma de vida. Es descompon molt lentament.
Les algues s'alimenten amb les substàncies nutritives que contenen les aigües residuals. Quan les aigües residuals no tractades són abocades al mar, les algues es reprodueixen molt ràpidament, cobreixen la superfície de l'aigua i poden obstruir les brànquies dels peixos. Quan les nombroses colònies d'algues moren, es converteixen en una mena d'escuma bruta, irritant per a la pell de les persones.
Si s'aboquen grans quantitats d'aigües residuals amb molta matèria orgànica, els bacteris descomponedors consumeixen l'oxigen més ràpidament que no és reemplaçat i els nivells d'oxigen cauen en picat, fet que provoca la mort de molts peixos i altres animals marins.
Les deixalles abocades al mar són perilloses tant per a les persones com per a la fauna: el vidre de les ampolles pot causar ferides i la mort d'alguns animals. Les anelles de plàstic que uneixen les llaunes de refrescos poden ser mortals per als animals marins perquè se'ls enreden al coll o al cos. Les xarxes perdudes poden ofegar els animals. Molts animals marins s'empassen les bosses de plàstic i moren.
Les substàncies químiques i els metalls pesants poden produir efectes devastadors sobre la vida marina. Aquests elements tòxics s'incorporen a la cadena alimentària i acaben enverinant als peixos i altres animals com aus, mamífers, i fins i tot provoquen problemes de salut en les persones que consumeixen aquests animals.
Les plantes de reciclatge nuclear descarreguen grans quantitats d'aigües residuals amb un alt nivell de radioactivitat. Els peixos i les persones que els consumeixen poden incorporar la radioactivitat i patir greus problemes de salut.
La vida dels animals i de les persones depèn del mar. L'aire, la humitat i fins i tot el clima depenen del mar. Malgrat això, estem enverinant els oceans abocant-hi tota mena de residus. Podem salvar els mars i oceans si posem en pràctica les recomanacions següents:
Depurar totes les aigües residuals abans d'abocar-les al mar.
No netejar els dipòsits dels vaixells petroliers amb aigua de mar.
No llençar les escombraries per la borda dels vaixells.
No llençar cap tipus d'escombraries o deixalles a les platges.
Formar grups de voluntaris per netejar les platges.
No llençar olis ni combustibles al desguàs de casa, al carrer, als rius o al mar.
Trencar els recipients de plàstic i tallar les anelles de plàstic que uneixen les llaunes de refrescos abans de llençar-los Cal llençar tots els productes de plàstic al contenidor corresponent per tal que siguin reciclats.
Reciclar el vidre i totes les deixalles sempre que sigui possible.
Donar suport a iniciatives ecologistes que lluitin contra la contaminació del mar.
Exigir a les autoritats de tots els països que els vaixells vells que transporten combustibles, amb poques garanties de seguretat, no naveguin pels mar i oceans. Cal fer complir tots els controls i inspeccions per tal de reduir el nombre de vaixells que no compleixen les normes de seguretat i contaminació. Només així podrem evitar accidents catastròfics com el del Prestige.
Exigir als governs unes lleis que regulin la quantitat i el tipus d'abocaments de residus al mar.
Denunciar els abocaments d'aigües residuals no tractades.
A la franja atmosferica compresa entre els 25km i els 35km d'altitud, la concentració d'ozó (O3) és força elevada. Aquesta franja és l'anomenada capa d'ozó. Cada molècula d'ozó (O3) està formada per tres àtoms d'oxigen, en lloc dels dos àtoms que tenen les molècules d'aquest darrer element. A l'atmosfera, l'ozó es forma a partir de l'oxigen per acció de la radiació ultraviolada. L'ozó, a nivell de la superfície de la Terra, és molt oxidant i tòxic, però en aquella altura els seus efectes sobre la vida en el planeta són molt beneficiosos. L'escut d'ozó filtra les radiacions solars, de tal manera que les radiacions ultraviolades més nocives amb prou feines poden travessar-lo i no arriben a la superfície de la Terra. Sense la capa d'ozó, la vida a la Terra desapareixeria. En primer lloc, quedaria destruït el fitoplancton i això produiria una alteració greu en la cadena alimentària dels oceans. El creixement de les plantes terrestres també es veuria afectat. Les persones i els animals patirien greus problemes de salut: càncers de pell, cremades, afebliment de les defenses del cos i problemes de visió. El 1985, els científics van descobrir que la quantitat d'ozó damunt de l'Antàrtida havia minvat de manera molt important. Es va descobrir que el forat a la capa d'ozó havia estat provocat per un tipus de contaminació, en concret, els productes químics anomenats CFC (clorofurocarboni). Els CFC són gasos que es fan servir per produir temperatures baixes en frigorífics i aparells d'aire condicionat. També s'utilizen en alguns tipus de suro sintètic i en la fabricació d'envasos de plàstic. Durant molts anys, els CFC es van fer servir perquè els aerosols poguessin impulsar cap a fora els seu contingut. Quan els gasos CFC arriben a l'atmosfera, les radiacions ultraviolades els fan alliberar radicals de clor, que destrueixen l'ozó. Cada primavera austral s'obre un forat a la capa d'ozó sobre l'Antàrtida, tan extens com els Estats Units i tan profund com l'Everest. El forat ha crescut pràcticament tots els anys, des de 1979. Cada vegada es va fent més gros i ens amenaça greument. S'estima que una pèrdua de l'1% de la capa d'ozó pot comportar un increment del 2% de casos de càncer de pell, que actualment ja provoca 100.000 morts cada any al món. Els gasos CFC són molt estables a les temperatures de la superfície de la Terra, però a mesura que pugen per les capes de l'atmosfera, són sotmesos a temperatures més altes i es tornen inestables. Quan arriben a l'estratosfera, les radiacions ultraviolades (UV), provoquen que els CFC alliberin un radical de clor que queda lliure i pot atacar les molècules d'ozó (O3), separant d'elles un àtom d'oxigen que es fusiona amb el radical de clor, i es forma així una molècula de monòxid de clor (ClO) i una molècula d'oxigen (O2), de tal manera que la molècula d'ozó atacada desapareix. El problema és molt greu perquè la molècula de monòxid de clor (ClO) generada es trenca fàcilment i queda lliure de nou un radical de clor que pot atacar noves molècules d'ozó. Per tant, una sola molècula de gas CFC pot destruir ràpidament milers de molècules d'ozó. Des que s'ha descobert que els CFC destrueixen la capa d'ozó, molts països han prohibit ús dels aerosols que emeten aquests gasos. Però els CFC es continuen utilitzant en l'aire condicionat, el suro sintètic, els refrigeradors i els envasos de plàstic. Els CFC duren moltíssim i poden voltar per l'estratosfera fins a 100 anys; per tant, el gas que ja hi és pot anar destruint l'ozó fins d'aquí a un segle.
Si es produís un fort afebliment de la capa d'ozó, s'incrementaria molt la quantitat de radiació ultraviolada que arriba a la Terra i patiríem els efectes següents:
Danys en els ulls de les persones i dels animals. Augmentarien els problemes de cataractes i de ceguesa.
Alteracions en el sistema immunològic que ens farien més vulnerables als bacteris i virus.
Augment dels càncers de pell i de les dermatosis al·lèrgiques.
Augment del risc de cremades greus per exposició al Sol.
Es produirien més casos de malalties infeccioses.
Es farien malbé molts material de construcció que es troben a l'aire lliure.
Les plantes reduirien el seu creixement. Baixaria el rendiment dels conreus.
La radiació ultraviolada afectaria la vida submarina i provocaria danys fins a 20 metres de profunditat.
Es reduiria el rendiment de la indústria pesquera.
El fitoplancton marí disminuiria dràsticament i tot el diòxid de carboni que absorbeix quedaria lliure en l'atmosfera. L'augment de CO2 incrementaria l'efecte hivernacle i es podria produir un escalfament global del planeta, provocant un canvi climàtic que posaria la vida en perill.
Per evitar que la capa d'ozó s'aprimi encara més, podem posar en pràctica aquests consells:
Si comprem un frigorífic, un aparell d'aire condicionat o un cotxe amb aire condicionat, hem d'assegurar-nos que no contingui gasos CFC.
Quan comprem un esprai (desodorant, fixador, colònia, productes de neteja...) cal comprovar llegint l'etiqueta que no tingui CFC. De totes maneres, es millor no comprar cap aerosol perquè tots contenen gasos hivernacle.
Evitar comprar extintors amb gasos CFC.
Cal rebutjar els envasos de plàstic fabricats amb CFC, com ara les safates fetes amb espuma plàstica, el vasos i plats de plàstic, etc.
Els agricultors haurien d'evitar l'ús de pesticides o plaguicides que contenen gasos CFC.
Cal exigir als governs dels diferents països que aprovin lleis per controlar els nivells de CFC i que les facin complir.
Que els governs i la població segueixi el Protocol de Montreal (tractat internacional del 1987 que té com a objectiu protegir la capa d'ozó mitjançant el control de producció de les substancies corrosives de l'ozó.)
La temperatura de la Terra és perfecta per a la vida. Ni massa freda, com a Mart, ni massa calenta com a Venus. Gràcies a aquestes condicions la vida s'estén per tot el nostre planeta. La temperatura del nostre planeta és confortable gràcies al fet que tenim una atmosfera gasosa. De manera semblant al vidre o al plàstic aïllant d'un hivernacle, l'atmosfera terrestre deixa passar la llum solar però, un cop s'ha convertit en calor a la superfície terrestre, no permet que s'escapi. Aquest fenomen és l'efecte d'hivernacle.
Així, doncs, l'atmosfera deixa passa la radiació del Sol per tal que escalfi la Terra, però impedeix que la radiació de la Terra escapi a l'espai. És molt semblant al que passa als hivernacles, amb la diferència que l'hivernacle utilitza el vidre i no pas els gasos de l'atmosfera per retenir l'escalfor. Per això aquest fenomen natural ha rebut el nom d'efecte hivernacle. Si l'escalfor no restés retinguda a l'atmosfera, la Terra es glaçaria.
Quan l'energia del Sol arriba a la superfície de la Terra, aquesta s'escalfa. L'energia absorbida és remesa com radiació infraroja. Tanmateix, no tota esta radiació pot escapar de tornada a l'espai, ja que una part és absorbida novament per l'atmosfera (al voltant d'un 90%), sent un fenomen semblant a què manté la temperatura càlida en l'interior d'un hivernacle, fenomen del qual rep el seu nom. El balanç entre radiació absorbida i transmesa per l'atmosfera a diferents longituds d'ona és el que produeix l'efecte hivernacle. L'atmosfera absorbeix més fàcilment la radiació infraroja de sortida que no pas la radiació visible rebuda del Sol, i això és el que fa que la Terra sigui més calenta del que ho seria sense atmosfera. D'esta manera, l'equilibri tèrmic s’estableix a una temperatura superior a què s'obtindria sense aquest efecte. La importància dels efectes d'absorció i remissió de radiació en l'atmosfera són fonamentals per al desenvolupament de la vida tal com la coneixem. L'atmosfera conté diversos gasos (la majoria en quantitats molt petites) que retenen l'escalfor que reflecteix la Terra.
El diòxid de carboni (CO2), el metà, els òxids de nitrogen, el vapor d'aigua i l'ozó són presents de forma natural en l'atmosfera. Tots són gasos hivernacle. En l'atmosfera també podem trobar algunes substàncies produïdes per l'activitat humana que augmenten l'efecte hivernacle, com els gasos CFC (els principals responsables del deteriorament de la capa d'ozó, que protegeix la vida a la Terra de les radiacions perjudicials del Sol).Sense la presència de dos dels gasos hivernacle naturals, el CO2 i el vapor d'aigua, la temperatura de la Terra estaria a 30ºC per sota de l'actual. Però la contaminació fa que augmenti la quantitat de gasos hivernacle a l'atmosfera. Això comporta el risc d'un increment general de la temperatura del nostre planeta.
El diòxid de carboni (CO2) és el principal responsable de l'efecte hivernacle. Prové de la combustió de carbó, petroli i gas natural. Aquests combustibles fòssils els cremem a casa, a les fàbriques, als cotxes i a les centrals energètiques per obtenir calor i energia. Quan es cremen els boscos i les selves per convertir els terrenys en conreus també s'alliberen grans quantitats de CO2 a l'atmosfera i es destrueixen molts arbres que absorbeixen el CO2. Per tant, es tracta d'una contribució doble a l'efecte hivernacle.
El metà és un gas olorós que desprenen les zones pantanoses, els arrossars, els abocadors de deixalles, les mines de carbó, els conductes de gas natural i els excrements dels bestiar.
L'òxid de nitrogen és present de forma natural en l'atmosfera, ja que apareix per l'acció dels bacteris del sòl. Però s'ha incrementat com a conseqüència de l'ús de fertilitzants químics i de la combustió de carburants. La quantitat d'òxids de nitrogen a l'atmosfera ha augmentat en un 80% des del segle passat.
L'ozó de superfície. L'ozó que es troba a gran alçada en l'atmosfera forma la capa d'ozó, que protegeix la Terra de les radiacions ultraviolades que emet el Sol. En canvi, l'ozó de superfície és un element molt contaminant que apareix quan la llum del Sol reacciona amb la contaminació de les indústries i els vehicles. Contribueix a formar la boira fotoquímica i potencia l'efecte hivernacle. A més a més, l'ozó de superfície no s'enlaira fins a les parts altes de l'atmosfera per reforçar la capa d'ozó.
Els gasos CFC s'utilitzen en els sistemes d'aire condicionat, els materials d'envasament alimentari de plàstic, determinats tipus de suro sintètic i alguns refrigeradors. Les neveres antigues abandonades emeten gasos CFC. Els aerosols antics també emetien grans quantitats de gasos CFC. Aquests gasos arriben a l'atmosfera per vies diferents i destrueixen la capa d'ozó. Són gasos hivernacle molt potents. Per desgràcia, els elements químics anomenats hidrocarburs que últimament substitueixen els CFC en els aerosols, no perjudiquen la capa d'ozó però són gasos hivernacle.
Hi ha més gasos hivernacle. De moment s'han identificat més de 30 gasos que potencien l'efecte hivernacle. El més greu del cas és que molts dels gasos hivernacle tenen una vida molt llarga. Per exemple, l'òxid de nitrogen pot durar 170 anys i els gasos CFC es mantenen actius durant un segle.
El temps varia dia a dia i una diferència de pocs graus entre un dia i l'altre no ens sembla estranya. Però si parlem de la mitjana de la temperatura de tot el planeta, una diferència de pocs graus és un problema important. Els científics creuen que si els gasos hivernacle es dupliquen es pot produir un increment de la temperatura mitjana de tot el planeta entre 1,5 i 4,5ºC.
Si tenim en compte que la diferència entre la temperatura durant l'última era glacial i el temps actual és de només 4ºC, no és difícil imaginar que un augment de la temperatura en la mateixa proporció tindria conseqüències catastròfiques. El clima de tot el món canviaria. Les temperatures serien molt més altes, les tempestes més fortes, els tornados i huracans més freqüents, les inundacions més intenses i les sequeres més duradores.
Un canvi climàtic d'aquesta magnitud provocaria la mort de molts animals i plantes. L'home hauria de renunciar als conreus tradicionals. Augmentarien els problemes de fam i falta d'aigua i patiríem moltes més malalties.
Si es produís el canvi climàtic, les temperatures del nostre país equivaldrien a les actuals del centre d'Àfrica. D'altra banda, si la Terra s'escalfés, les glaceres de les muntanyes i els casquets polars es fondrien i això tindria conseqüències catastròfiques per a alguns països perquè moltes ciutats quedarien cobertes permanentment per les aigües. En resum, és produiria l'anomenat, escalfament global.
Si volem evitar els perills que comportaria un escalfament general del planeta, el primer que hem de fer és reduir la quantitat de gasos hivernacle, procedents de les activitats humanes, que arriben a l'atmosfera. Per aconseguir-ho, podem seguir les recomanacions següents:
1.Per reduir els índexs de diòxid de carboni hem d'utilitzar menys combustibles fòssils.
2.Cal estalviar energia perquè si el consum domèstic i industrial d'energia es redueix, les calderes i les centrals energètiques hauran de cremar menys combustibles fòssils.
oPodem utilitzar electrodomèstics i aparells de baix consum.
oCal fer servir bombetes de baix consum: duren vuit vegades més i gasten només 1/5 part de l'energia que necessita una bombeta convencional.
oHem de reduir el consum de combustible dels automòbils. Actualment cada cotxe desprèn quatre vegades el seu pes en diòxid de carboni.
oCal aïllar la casa per reduir les fuites de calor i mantenir-la calenta gastant menys energia.
oHem d'utilitzar paper reciclat. El procés de reciclatge del paper requereix menys energia que el d'obtenció de paper a partir de la fusta. A més a més, així podem salvar molts arbres.
oCal utilitzar el transport públic en lloc del cotxe particular.
oÉs necessari tancar els llum quan no els necessitem.
3.Cal utilitzar fonts d'energia alternatives:
oEnergia eòlica: les torres eòliques aprofiten la força del vent per generar energia. Alguns vaixells moderns porten unes veles dissenyades per aprofitar al màxim la força del vent i reduir el consum de combustible.
oEnergia geotèrmica: en algunes zones volcàniques, les fonts termals i les guèisers produeixen energia que s'aprofita per generar electricitat i calor.
oEnergia mareomotriu: les onades i marees mouen grans masses d'aigua i contenen molta energia. Aquesta força es pot aplicar per moure unes màquines que generen energia.
oEnergia solar: les cèl·lules o plaques solars poden captar directament l'energia del Sol i transformar-la en electricitat. Cal utilitzar calculadores i rellotges solars. Alguns telèfons mòbils també es poden carregar amb energia solar.
oEnergia hidroelèctrica: aprofita la força que té en caure l'aigua d'un embassament o d'un salt d'aigua per generar electricitat.
4.Evitem comprar aerosols.
5.Els agricultors haurien d'evitar l'ús excessiu de fertilitzants químics.
6.Cal deixar de talar i cremar els boscos. Hem de plantar més arbres, ja que absorbeixen el diòxid de carboni i eviten que vagi a parar a l'atmosfera.
7.Hem de manifestar-nos i protestar contra la destrucció de les selves tropicals.
8.No comprem mai productes elaborats amb fusta procedent d'arbres de les selves tropicals.
9.Cal participar en iniciatives, campanyes internacionals o associacions que promoguin un estil de vida sostenible per tal de combatre problemàtiques com ara el canvi climàtic.
Que els estats participin en el protocol de Kioto, que és un conveni internacional que intenta limitar globalment les emissions de gasos d'efecte hivernacle. El protocol sorgeix de la preocupació internacional pel escalfament global que podrien incrementar les emissions descontrolades d'aquests gasos.
La pluja àcida és una precipitació aquosa que conté en dissolució els àcids sulfúric i nítric produïts per la combinació dels òxids de sofre (SO2) i òxids de nitrogen (NO, NO2) amb els vapors d'aigua atmosfèric. Una pluja es considera àcida si el seu pH és inferior a 5,6. El diòxid de sofre (SO2) s'origina per combustions de carbons o petrolis i els seus derivats, que contenen sofre com a impuresa.Els òxids de nitrogen (NO, NO2) s'originen en els processos de combustió a elevades temperatures (superiors a 1000 ºC), en motors de combustió (principalment els dièsel). Els fertilitzants utilitzats per adobar els camps també contribueixen a incrementar els òxids de nitrogen en l'atmosfera.Malgrat els seu nom, la pluja àcida no sempre es presenta en forma d'aigua. A vegades cau en forma de neu. D'altra banda, els elements químics que es combinen per produir la pluja àcida també poden prendre la forma d'una pols seca i invisible que cau localment i és igualment perjudicial per al medi ambient. La pluja àcida té diferents perjudicis:
La corrosió de les fulles i una reducció general del creixement dels arbres, que pot acabar amb la seva mort. Els efectes de la pluja contaminada, poden convertir un exuberant bosc en un cementiri de troncs morts. El diòxid de sofre i els òxids de nitrogen que cauen en forma de pluja, s’instal·len sobre les fulles dels vegetals i actuen com un àcid perforant i matant al seu pas les plantes, arbres, flors...
L'acidificació de les aigües dels llacs i embassaments, amb el consegüent efecte sobre la fauna que hi viu.
La mort de la majoria dels animals i plantes aquàtics, també fa que les aigües no siguin potables.
Els materials de construcció s'erosionen, la pedra calcària es desfà, els metalls es rovellen, el color de les pintures es fa malbé, el cuiro es debilita i en la superfície del vidre es forma una capa dura.
La inhalació de l'àcid procedent de la boira àcida pot provocar problemes respiratoris, perquè la humitat dels pulmons pot convertir l'òxid de sofre en àcid sulfúric.
La pluja àcida pot contenir metalls pesats, com el mercuri, alumini, plom, zinc i manganès, que poden provocar malalties greus.
Hi ha molts perjudicis, però també hi ha solucions:
Establir l'obligatorietat d'instal·lar filtres i mecanismes de correcció a les indústries contaminants, especialment a les centrals energètiques.
Reduir el consum de combustibles fòssils, especialment els carbons de baixa qualitat amb alt contingut de sofre.
Eliminar la contaminació dels tubs d'escapament dels cotxes. Alguns països utilitzen catalitzadors de tres vies, fabricats especialment per als tubs d'escapament, que filtren el 90% dels òxids de nitrogen (i també altres elements contaminants).
Restringir l'ús dels vehicles amb motor. Utilitzar preferentment els transports públics o altres alternatives, com per exemple la bicicleta.
Utilitzar l'energia solar o combustibles poc contaminants per proveir les cases d'aigua calenta i de calefacció.
Reduir les despeses d'energia i utilitzar-la de manera eficient a les fàbriques i a les cases.
Fomentar la investigació i la introducció d'energies alternatives, com la solar o l'eòlica.
Augmentar les lleis que regulin la producció de contaminació i insistir en l'aplicació d'aquestes normes.
